De vegades la memòria et juga males passades. I sense solta ni volta, un llibre, una conversa, una imatge, et porta records que creies enterrats.
I com una onada traidora, revius situacions que en aquell moment et van semblar inevitables, i fins i tot tràgiques – oh fat!- i que avui- sota la llum i la perspectiva del temps- veus que les vas embolicar tota sola en una corrua de males decisions fetes d’immaduresa, traumes mal païts i veritats a mitges.
I aquí els tens, reviscolant emocions que havies oblidat- il·lusa-, sentiments que havies desterrat i inseguretats i neguits que imaginaves -ingènua- ben desats en un calaixet oblidat.
La memòria juga males passades quan mires de treure’n la pàtina d’autoengany i deixes de culpar als altres del que et passa a tu.
Sobretot quan amb mirada revisionista- al capdavall la memòria sempre ho és- ets capaç de reveure les teves decisions, els fets i les conseqüències dels teus actes de manera desapassionada i amb el convenciment- fem el que podem- de ser avui més sàvia que uns anys enrere.
Ai, si hagués sabut aleshores el que sé ara…quantes vegades ho hem pensat, oi? Tot i que segurament haguessim canviat uns errors per uns altres i seriem al mateix cul-de-sac.
D’això anava la vida, oi? D’anar passant de pantalla.
Tanmateix, incomoda. A ningú li agrada pensar que potser ho hagués pogut fer millor, o si més no, no tan malament. Sobretot quan -pel que sigui- no has tingut oportunitat de redreçar els errors comesos.
Aquí seguim. Fent equilibris per no caure de nou en els paranys del passat.
Els zombis i els errors mai no es desen prou avall.