Llegia l’altre dia una entrevista a l’escriptor Kae Tempest on deia que a la vida “passen coses i que al final les coses passen.”
I al capdavall és el que és. Un dia ens morirem i passats uns anys ningú se’n recordarà de nosaltres, ni sabrà quins neguits vam tenir, quins obstacles vam haver de superar, ni si vam ser feliços.
Això els simples mortals. La majoria. La minoria, aquells que amb els anys acaben concretant la seva petita immortalitat en el nom d’un carrer, un aeroport o un poliesportiu, els passarà si fa o no fa el mateix. Que les generacions futures sabran que aquell carrer es diu així i poca cosa més, que és el més semblant a la reencarnació en mobiliari urbà.
El vertigen de la pròpia insignificança és però tranquil·litzadora. Res no és per sempre, res del que ens passa, del que ens fa despertar-nos sobresaltats enmig de la nit serà per sempre, res -ni tan sols nosaltres- no som prou importants, i sobretot, no serem aquí tant de temps com per comprovar fins a quin punt és així.
Passaran els anys, anirem entatxonant les muntanyes, obrint camins, canviant de cotxe i de mòbil, fent tombs sense aturador per la rodeta auto imposada de la feina i el que cal fer, fins que ens morim. Tots i cadascun de nosaltres. I aquí Pau i després Glòria.- si hem fet prou bondat.-
I aquest fet que oblidem, que som mortals, prescindibles i irrellevants ens dona tanmateix el poder d’alliberar-nos de la pressió de fer sempre i per sistema el que toca i albirar que potser no és tan greu aturar-te de tant en tant.
I respirar, que al capdavall, és l’únic que sabem de cert que tenim comptat.