L’enquesta realitzada a 110 alumnes del col·legi Sant Ermengol en la prèvia del congrés Juventia, celebrada al novembre passat i que promou l’ONG Cooperand, ens deixava fa uns dies titulars tant cridaners com que una majoria de nois fingeixen amor per tenir sexe, que molts joves no parlen de sexe amb els seus pares i que moltes relacions adolescents són tòxiques, i fins i tot, violentes.
Res que no passi en el món adult.
Com les pastilles del Doctor Andreu, hi ha coses que no canvien. I això no vol dir que haguem de restar impassibles davant el reflex que ens retornen els joves avui. Sinó, precisament el contrari: veure-ho i treballar-hi com un mirall de les misèries i mancances actuals.
L’accés a la pornografia és més fàcil- extremadament fàcil- i les relacions sexuals són més fluïdes perquè aquella cosa del pecat de la carn ha quedat circumscrita als vedells alimentats amb pinsos no homologats, però el rerefons és exactament el mateix.
Sexe com a eina i moneda de canvi.
Com educar als joves si nosaltres encara vivim relacions tòxiques i no tenim sobretaules amb els nostres pares per comentar els detalls de la disfunció erèctil?
El problema de rerefons, i estic segura que el Dr. Andreu hagués estat d’acord, és que funcionem a batzegades, seguint els impulsos immediats i defugint tot allò que requereix d’esforç i compromís. Defectes que – aquests sí- hem sabut traspassar als nostres plançons i que no es resolen ni amb una pastilla ni acusant del mal a les forces globalitzadores.Al capdavall, tots plegats hauríem d’estimar més, i sobretot millor. L’única pastilla que funciona.