Diuen que les noves generacions estan fetes de cristall. Que s’esfonsen al primer contratemps. Res a veure amb els padrins de pedra picada que van passar fred, gana i por durant les guerres del segle XX.
Quan veus una padrina pelar patates, veus com llisca dels dits una pela finíssima, gairebé transparent, mentre remuga- tu no vas viure una guerra-. I la tirallonga s’acompanya d’una història feta de dones que rentaven la roba als safarejos, que poques vegades tenien l’oportunitat d’estudiar, que només ballaven els dies de Festa Major i que parien -i veien morir els seus fills- massa vegades. I encara així, diuen que eren ben feliços amb el poc que tenien.
Nosaltres posem rentadores, enganxem a la paret les certificacions acadèmiques i ballem fins que – tard- es dispara un rellotge biològic que ens recorda que no podem comprar un pis i que les parelles gairebé mai no són per a tota la vida. I tot i així diem que – encara rai, que no ens falta la feina-
Avui, les patates les compren envasades i precuinades, la roba es llença quan tot just s’embruta, i les ganes de ballar s’acaben quan veuen que un munt de certificacions i idiomes no són garantia de futur, mentre un algoritme marca el ritme de les aspiracions vitals.
Avui, tenim més consciència del que som, de la nostra individualitat, de la validesa de les nostres emocions, però també som menys tribu, menys empàtics i ens costa fer front a les tempestes de la vida.
Suposo que a tots ens sembla que el món que ens han posat a les mans és més inhòspit i incert que abans, però anem fent amb les eines que tenim i la sort heretada.