Aquestes setmanes farcides de festius i de pluja m’han regalat algunes hores per retrobar l’enyorat temps per la lectura.
I entre Pasqües i dies del Treball he pogut descobrir la nova proposta de Txema Díaz-Torrent, que sota el títol de Xarnego ens convida a un viatge generacional de la mà d’editorial Medusa.
Què lluny queda l’estigma del xarnego en un món multicultural i cada cop més barrejat. I tanmateix, que propera i actual resulta encara aquella fina línia divisòria entre el nosaltres i els altres.
Una frontera invisible feta de llocs compartits que no es barregen mai, de sobreentesos, de patis d’escola comuns i realitats oposades.
Encara que no haguem crescut en el Ripollet de finals dels vuitanta, transita espais fàcilment recognoscibles per aquells que circulem per la cinquantena.
Xarnego com a concepte. Qui és d’aquí i qui no ho serà mai, no del tot. Cadascú circulant pel carril que li toca, sense desviar-se de les dinàmiques apreses, de la consciència de classe, del dia a dia del que s’espera que facis, del que se suposa que et correspon.
Una infància marcada per les àvies que et sempre et veien massa prim, però mai tant com la pela d’una patata- que te’n deixes mitja i tu no saps què és una guerra-, de tardes d’estiu descobrint Verano Azul, i de berenars de pa amb xocolata i mercromina als genolls.
Xarnegos d’aquells que no tenen més casa que casa seva. Que no són d’enlloc més, però mai ho són del tot. Ni d’aquí, ni d’allà.
I així, com qui no vol la cosa, Díaz-Torrent llisca un somriure aquí i un altre allà, fins a la reblada final. Des d’avui a les llibreries.