Ens costa conèixer gent. Perquè aquesta és una societat petita, de muntanya i desconfiada per naturalesa. Per timidesa, per precaució. El cor del pirinenc és orc a les familiaritats amb desconeguts. I aquí tothom és un desconegut fins que no saps de quina casa és. Establir lligams d’amistat, de complicitat, de cooperació. Podem passar tota la vida relacionant-nos amb els mateixos amics i la mateixa colla de sempre. Colles que només es fan i es desfan a ritme de separacions i nous matrimonis que creen complexes teranyines relacionals, especialment enrevessades en societats petites com la nostra on s’ha d’anar amb cura perquè quan es parla d’algú, sempre hi ha algun parent entre els presents. Les xarxes socials afavoreixen una altra mena de relació que transcendeix els bits. Les desvirtualitzacions -cada cop més habituals- i el clima distès d’una comunicació sense protocols ajuda a conèixer persones d’àmbits diferents al nostre, d’altres orígens i cultures, d’altres sectors laborals, amb altres valors i inquietuds vitals. A Andorra en els darrers temps s’estan teixint petites comunitats a la xarxa que a mesura que passen els mesos es consoliden com a grups, més o menys homogenis i oberts que es reuneixen per tuitejar des d’un espai comú wifi mentre prenen un gintònic, degusten un te o fan una tast de vins. Per a aquells optimistes cansats de les societats més endogàmiques, les xarxes faran d’Andorra un país on tant de bo d’aquí a un temps costarà dir que hi fa més de vuit anys que hi vius i encara no has fet cap amic. Si la cobertura wifi ho permet, és clar.
Wifimistats
5 set. 2011 | Uncategorized @ca | 6 comentaris
6 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Personalment em costa conèixer gent. Perquè aquesta és una societat petita, de muntanya i al meu punt de vista desconfiada. Per timidesa, per precaució, potser. Trobo el cor del pirinenc diferent a les familiaritats amb desconeguts i considero que aqui, tothom és un desconegut fins que no saps de quina casa és… Ens tractes de rucs, de rutinaris de no tenir ment oberta i de ser associables i poses en dubte doncs, el matrimoni per falta de relació. Entenc perfectament el teu article, que és bó, i molt, però crec que hauries tal i com començo redactant jo, haver dit “Jo…crec que…considero que…” i no posar en pura afirmació com tu creus o vols fer creure que som. I encara al final has de pesar les teves paraules diguen que només els inteligents que faran ús de les xarxes podran sociabilitzar-se i si fa 8 anys que “x” hi viu i no ha fet cap amic, potser és la persona en qüestió que s´aïlla al seu món. Es ben conegut que els immigrants van amb els seus i que, venen la nostra societat com la vens, encara menys, voldran coneixer-nos. Un ex : Quan es fan trobades de gintònic o tés…es fan entre certs “followers” i ho llegeixen tots, doncs…vindria a ser el mateix. Una abraçada.
L’entorn determina el caràcter.
No és cosa meva, ho diuen els psicòlegs i els sociòlegs.
I la gent de muntanya en som – tradicionalment- esquerps i desconfiats.
Evidentment no tots ni de la mateixa manera, és obvi.
Ni que sigui per una pura qüestió de supervivència.
No US puc tractar de res, en tant que m’incloc, per tant a les males ENS considero, seria l’expressió adequada.
Amb més o menys pedigrí em considero igual d’andorrana que tu, i igualment sotmesa a aquesta tradició.
Això de “rucs, rutinaris, no tenir ment oberta i ser associables i poses en dubte doncs, el matrimoni per falta de relació” és tot de la teva collita, no meva. Tot i que, ara que ho penso, en això dels matrimonis potser sí que tens raó.
Evidentment és la meva opinió.
Tant bona o dolenta com qualsevol altra.
I el fet d’escriure una columna d’opinió entenc que dóna per fet que la que hi surt és la meva opinió i no cap altra, per tant crec que és redundant afegir el jo penso a cada frase.
Pel que fa a les xarxes no es tracta de ser més o menys intel.ligents sinó d’utilitzar noves formes de relació. En un sentit (andorrans) i en l’altre (nouvinguts) perquè, encara que no t’ho creguis hi ha molta gent que no acaba d’integrar-se en aquest país perquè no ha estat capaç de fer-hi amics.
I molts nacionals que no coneixeran mai ningú diferent perquè no som capaços de trencar el cercle habitual de relació.
Absolutament lícit, però una llàstima. Al meu parer.
Ara, si més no, i gràcies a aquestes eines podem intercanviar idees i maneres de pensar, i això, sempre és positiu.
Una abraçada 🙂
Noe, no discutiré més. Si ens basem sempre en opinar independentment de si ferim o no…opinem. De totes maneres sempre t´he llegit i per lo poc que ser de tu, no poso en dubte la teva professionalitat i sempre seràs benvinguda a un tall de “donja” o un porró de ví. I cal coneixe la gent, andorrans, com dius, no esperar que vinguem. Si j marxo a Madrid o a Lisboa, soc jo que m´hauré d´integrar.
Apreciat Ricard:
No trobo el post de la Noemí ofensiu. En tot cas, si t’has sentit ofès, perquè t’has donat al·ludit, és problema teu. Diu una dita castellana “quien se pica…”
Em feu molta gràcia aquells que penseu que el patrimoni de l’andorranitat el teniu uns quants. Els que critiquem el país per millorar-lo ja som uns “mals andorrans”. La crítica s’ha d’acceptar des del vessant més positiu i constructiu que és el d’aprendre i millorar per avançar. I el què falta en aquest país és precisament més autocrítica.
Andorra, com la Seu d’Urgell, el Pallars o la Vall d’Aran, son societats tancades. Diria que Andorra és fins i tot més oberta que les seves veïnes gràcies precisament al turisme i la immigració. Ara bé, el caràcter no es canvia tan facilment.
Jo també soc andorrà i m’incloc en el perfil descrit per la Noemí. Som més aviat reservats, amb tendència a desconfiar d’entrada. I no és cap cosa dolenta! És segurament instint de supervivència. Això no vol dir que siguem antisocials. Ens costa obrir-nos i relacionar-nos especialment amb els foranis. Però això diuen també els andalusos dels catalans. Ara bé, després les amistats poden ser per sempre. Faltaria més!
La integració no depén només del nouvingut. La integració també depén del país d’acollida. Si als immigrants els fiquem en “guethos”, és evident que no es relacionaran amb els nacionals. I si a més els tractem de “porrontxos”, “gallegos”, etc, encara menys. Per no parlar dels tants estesos i temuts “braquetassos”.
I per acabar, si els immigrants van amb els seus és perquè no han tingut l’oportunitat de relacionar-se amb els d’aquí. Aquesta és una realitat i ben trista perquè de la confluències de cultures surt l’enriquiment. Jo també conec persones que després de 5, 6 o 7 anys d’estar al país no han fet cap amic andorrà.
O quanta gent de la teva colla son immigrants? Quanta de la gent amb la què et relaciones habitualment son de Madrid, Lisboa o Montpeller?
Queda’t amb el missatge constructiu del post: les xarxes socials ens permeten obrir-nos i descobrir-nos. Aquest és el missatge. No si som orcs o no.
Una abraçada i dos cafès.
mira, m’ha agradat el post 🙂
Apreciat Marc, en cap cas m´he sentit al-ludit. M´ha dolgut que fes referència a tots. Es tot. Soc el primer en fer entrar a casa meva qui sigui per tant de fer-los sentir com a casa. De la meva colla, la gran majoria son immigrants, per l´escola, les diferentes feines fins i tot, intento parlar i apendre el portugués o gallec. Es més, no tolero els andorrans que tracten malament els de fora. Reconec que en una feina que gerentava anteriorment, sense ells, no hauria treballat i no els hi va faltar de res. A on discrepo es amb la gent que després de temps no tenen amics andorrans, tot i que he de reconeixe que, molts de nosaltres som tancats, menys ja la nostra quinta, però, insisteixo només amb el fet de que la Noe va dir, TOTS SOM.