Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Maria-Mercè Marçal
*Gentilesa del servei de política lingüística
Hola, >>Primer de tot, felicitats pel bloc.>>Que maco que és aquest poema, eh? A més, la Maria-Mercè Marçal és d’Ivars d’Urgell, el poble de la meva tieta, on vaig passar força estius de la meva infantesa.>>Com que a través d’aquest espai no puc enviar-te una foto que he trobat amb el famós ‘lema’ d’aquesta gran dona i gran escriptora, te’l passo pel correu.>>Salut i endavant amb el bloc.>>Marc
gràcies Marc.>espero la foto 😉
Ei, Noemí, que estàs una mica parada, eh?