Què determina que siguis bo en la teva feina? El teu rendiment? El teu esforç? Els teus ingressos? El teu bon nom? Estar en el lloc adequat quan cal? Qui determina que ets bo en la teva feina? La societat? La teva consciència? Els companys de professió? La competència? La mama? Per què som tan vulnerables a l’opinió dels altres? Per què estem tan pendents del que diran, del que pugui semblar, del que volem que sembli? I si tot això ja és un maldecap en la vida diària de qualsevol de nosaltres –pobres mortals–, què ha de suposar en el viacrucis d’aquella persona que ha decidit entrar en política? La hipocresia i la manca de capacitat per poder veure realment com és la persona per dins, ens fa caure en el parany de voler jutjar-la per fora. Si no porta bé el seu matrimoni com ha de portar el país, si fa cara de ximple, no t’explico la de ximpleries que farà al Consell… i així un llarg anar fent de despropòsits. I el que en la vida de molts de nosaltres no deixa de ser un pourparler més o menys nociu, en la vida pública la precipitació porta a decapitar sospitosos sense sentència en judicis sumaríssims basats en l’especulació i interessos creuats. Tinc clar que la comissió de delictes t’incapacita formalment per a l’activitat política –per algun motiu es jura sobre la Constitució en prendre possessió d’un càrrec públic– però també tinc clar que abans de deixar caure la guillotina s’ha de demostrar que hi ha hagut falta. De la resta, jo en dic cinisme, o bé: “Aprofita les circumstàncies malgrat els possibles danys col·laterals i sobretot, que la foto quedi bé.”
