Sempre he pensat que els idiomes estan per parlar-los. Que quants més en saps millor per a tu i pels altres, perquè l’idioma és una eina que et permet comunicar-te amb els altres, i dialogant gairebé tot és possible.
El cert però, és que les diferents llengües tenen també una càrrega afegida. No oblidem que en cada idioma pensem el món, i per tant, en cadascuna de les llengües que es perden any rere any es perden també de retruc les paraules amb què haguéssim pogut definir un nou imaginari.
A casa nostra l’idioma oficial és el català. És l’idioma oficial de l’estat i de l’administració, però el seu ús no és – ni de bon tros- majoritari.
Al carrer es parla castellà, al comerç es parla castellà, a l’escola potser no, però al pati la llengua vehicular és el castellà. Fins i tot a l’administració pública, que hauria de ser el reducte i la salvaguarda de la llengua ens trobem com alguns treballadors- entre ells- parlen castellà.
És el cas d’agents de circulació i fins i tot d’agents de policia, a qui recordo que també és legítim manifestar-se en català. Que un atracament és igual de dolent que un atraco i que les consignes també haurien de ser en l’idioma de l’estat, en un país normalitzat.
Malgrat tot hi ha gent que treballa de valent perquè el català no perdi pistonada. Són els voluntaris per la llengua. Un projecte que va impulsar ara fa uns anys el Centre de la Cultura Catalana i que ha permès a molta gent saltar la barrera de la vergonya per adonar-se’n que viure en català, a casa nostra, també és possible.
Que de fet, és molt bonic, i que a més, així, es fan amics, que bona falta fan amb els temps que corren. Per la resta, que tothom parli i estimi en la llengua que més li convingui. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.