“I de sobte la vida t’atura, t’asseu, perquè et vol parlar i no li vas fer cas. I et parla. Et recorda coses que potser havies oblidat. I t’abraça. I en aquesta abraçada et recorda que només has vingut a viure. No a lluitar, ni a guanyar, ni a retre comptes amb ningú. Tan sols a viure.”
No és meu. M’ho envia una d’aquelles amigues que sempre tenen raó. Ella en sap de tot el que compta. I ho sé. I ho sap que en sap. I ho sé, també. Però massa sovint oblidem.
Oblidem que la feina és important, però que no ens defineix.
Que l’edat és un cúmul de vivències, no un llast com ens volen fer creure.
Que les filles no són nostres. Que només les posem en camí, i que des que neixen comencen a caminar soles, emportant-se el dubte d’haver-los donat totes les eines, i deixant-nos el neguit de no saber si estaran bé. Sense saber què fa un bocinet nostre lluny de casa.
I sé que el que compta ho portem de sèrie.
Que el millor són les estones compartides, sentir-se escoltada, en silenci.
Que per viure ens cal aire, escalf i poca cosa més.
I penso com –al final– et pots passar una tarda angoixada per la feina, perquè les coses vagin bé, pel futur, pels milions de plans que fas només dins el teu cap, perquè sempre tens massa feina per fer-los realitat.
I mentrestant la vida passa, que deia en Lennon. I en Lennon també tenia raó.
Te n’adones, quan la vida et para, et fa seure i et fa veure que tan sols has vingut a viure. Tan sols a viure.
Que com deia Biedma, envellir, morir –al cap i a la fi–, és l’únic argument de l’obra.
Només espero que la lectura també compti com a vida.