Després de força temps de reivindicar l’ús per a vianants de l’artèria comercial del país sembla que les diferències entre la capital i Escaldes-Engordany no permetran que s’unifiqui un eix viari destinat als vianants de forma íntegra. Així doncs, el carrer de la Unió continuarà sent la frontera física i ideològica entre dues maneres divergents d’entendre la par­ròquia, per sobre de l’interès nacional i de la lògica més elemental. Al marge del que diguin les ordinacions –que s’han de respectar però no s’ha d’oblidar que estan al nostre servei–, el que és clar és que –al marge de qui tingui o deixi de tenir raó– una vegada més tornem a escenificar allò tan nostrat d’una cavalcada per par-ròquia. Ens queixem de la mala imatge que se suposa ofereixen als visitants els duaners amb els seus fullets i en canvi som incapaços d’explicar de forma convincent per què un carrer és incapaç de mantenir una mínima coherència estètica, conceptual i de servei. Costa entendre per què uns grans magatzems tenen prou força per paralitzar durant anys el que és una evidència que funciona bé a la resta del món, com costa assumir que un col·lectiu de comerciants adjacents s’hi giri d’esquena només perquè temen que aleshores potser els altres tenen més sort que ells, en comptes de lluitar per la seva pròpia revaloració. Una vegada més costa assumir el perquè de determinades actuacions en un moment en què accions com aquesta poden suposar un canvi substancial a l’hora de millorar aquesta percepció que tenen els altres de casa nostra i amb la qual tant ens agrada omplir-nos la boca.