Hi ha tres coses que ens fan únics. Només tres coses: la veu, l’empremta dactilar i l’iris.
Tres trets indissociables a cadascun de nosaltres. Amb els que naixem i morim, i que no podem modificar- no fàcilment si més no-.
Aquests dies, s’han vist llargues cues a Barcelona. Cues de persones que es deixen escanejar l’iris a canvi de criptomonedes. Darrera les cues hi ha Worldcoin.
Una empresa, creada l’any 2019, que diu que amb aquest recapte de dades biomètriques vol crear la xarxa pública financera i d’identitat més gran del món, però que no respon a la pregunta més important: per a què?
I mentre centeners de persones van fent cua, les autoritats europees han posat en marxa la maquinària per mirar d’esbrinar l’impacte que aquesta recollida de dades massiva pot provocar i de quina manera pot arribar a afectar als usuaris.
No som conscients de les dades que donem, ni del seu valor.
Ens va agafar de sorpresa amb l’arribada d’Internet i les xarxes socials, i malgrat tot, encara ara, continuem clicant el botó d’acceptar sense llegir ni tan sols el que acceptem o consentim.
Ja ho diuen, que quan el producte és gratis el producte ets tu. I no ha canviat.
Mentrestant, les dades que cedim ens lliguen i identifiquen, en un món on cada cop caldrà tenir més cura per distingir el que és real del que no. Com aquell amic d’Instagram a qui descobreixes sis dits en cada mà.
Amb qui et relaciones? Qui és qui et parla des de l’altra banda?
Segurament tot canvia massa de pressa per poder preveure el risc, i al mateix temps, res no ha canviat.
Mefistòfil es frega les mans davant el negoci.