Arriba el moment de fer vacances- o com a mínim, per a moltes persones- s’acosten les dates per desconnectar de la rutina.
Però com haurien de ser les vacances? Abans era més fàcil. Fet i fet, per a moltes famílies del país l’estiu era quan hi havia més feina i no es feien vacances. Problema resolt.
Per d’altres, que sí en podien fer, la disjuntiva era senzilla de resoldre: passar uns dies a la casa del poble o la de la platja, en funció de si es tenia família allà o una segona residència, preferiblement a Salou.
La resta, feia números per poder esgarrapar – ni que fos una setmaneta- per fer estada en un hotelet de costa i complir així amb la dosi anual de vitamina D, sangria i paella. La resta, els menys, programaven algun viatge que immortalitzarien en un grapat de polaroids.
Els darrers anys, amb vols més econòmics i la dèria de marcar amb xinxetes tots els racons que hem trepitjat al mapa mundi, ens hem arribat a creure que les vacances eren democràtiques, obligatòries i sobretot, viatgeres.
Encara que la realitat s’entesti a desmuntar-te els plans. Enguany, molts continuen treballant o tenen la segona residència ocupada, d’altres no tenen ni família ni poble ni un sou que permeti pagar vols, cada cop més cars.
I malgrat tot, necessitem les vacances. En la fórmula que sigui, però vacances.
Dies de trencar amb la rutina. De regenerar-te, de carregar les piles, cadascú amb els seus recursos, preferències i prioritats. De viure, al capdavall.
I tanmateix em demano, de què serveix fer tants esforços per desconnectar unes setmanes si la resta de l’any no som capaços de viure?