Estic convençuda que els idiomes serveixen per entendre’ns i pensar-nos. Tot i que m’adono que la perversa semiòtica està amarant aquests dies tot allò que ens envolta. I així, ens han fet de la defensa de les opinions, terrorisme, de la solidaritat amb els refugiats, tràfic d’il·legals, i de les retallades de drets socials, una mena de producte de màrqueting polític anomenat reajustament del sistema.
Més enllà del paper polític que Andorra pugui o vulgui tenir en l’afer català, més enllà de les preferències personals sobre una suposada independència, sobre si uns i altres tenen o no responsabilitat en el que passa, de si hi havia pla B, C o encara l’estan confegint. Més enllà de preferències, complexos, misèries i reticències atàviques, estem vivint un moment històric en què la democràcia espanyola està descarnant-se per oferir al món –sense pudor– una imatge rància, sorda i mesquina.
Negant el dret d’expressió, empresonant els dissidents, confonent les protestes dels altres amb violència, confonent la violència pròpia amb la defensa cega de la Constitució, esperonant la desinformació i una esquerda, que en el millor dels casos desencanta uns i violenta els altres.
Estem rescatant del calaix dels mals endreços la pàtina tot just dissimulada del “sereu el que us direm que heu de ser”, com si la ciutadania no tingués dret a escollir, com si la negació del diàleg conformés part de la negociació, com si de veritat –com de pàtria– només en pogués haver una, gran i lliure.
Mireu –diuen– assenyalant Europa. Tots s’equivoquen, menys nosaltres.