M’hi feia pensar la Lucía Quesada la setmana passada.
Què fa que les escriptores aquest Sant Jordi hagin estat minoria? Que ho fa que ho siguin cada any?
Som més a les facultats de periodisme o filologia; som més a les redaccions dels mitjans. Som majoria de lectores, d’il·lustradores, de correctores i tenim aclaparadora presència en els departaments de comunicació de les editorials. Dins i fora del país. Al sud i al nord.
Però hi ha poques escriptores i poques editores si ho comparem amb la resta d’escriptors i editors. Costa trobar primeres plomes, i això que cada cop sonen més els noms de Solà o Ramis, i es reivindiquen pioneres com Roig, Matute o Marçal, i planen- cada cop més- les ombres de les grans: la Sontag, la Nothomb, la Rowling, la Rodoreda, i fins i tot la Shikibu o l’Ernaux.
Ni tan sols a casa podem queixar-nos de manca de tradició: Abans de llegir Colom, Carol, Porta, Arasa, Lacueva o Burgués, ja havíem tingut l’oportunitat de gaudir d’Armengol, Amigó o – més recentment- de Vela o Lluelles.
(Se’ls fa estrany reconèixer-les pel cognom? Un altre tic habitual que tenim; el d’anomenar les dones pel nom, que fa més de casa.)
Però en tenim, i tant que en tenim de talent! El que passa és que escriure costa. Costa trobar l’espai, el temps i els diners per poder seure i posar-s’hi. I aquesta tríada perversa és recurrent, sense que importi el sexe.
Escriure costa diners i en dona ben pocs i no hi ha inspiració que valgui després de la doble jornada, el pes de les cures i la manca de referents, i això ho deia la Woolf fa cent anys i avui -mal ens pesi- continua vigent.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
