La vida està plena de grans estafes. De petites misèries, de traïcions que et colpegen sempre en el més tou. La vida està feta de totes aquestes petites esquerdes que ens trenquen per dins quan arriba el fred. Però també està plena d’estones de pau. De somriures còmplices, de detalls subtils que ens fan somriure, que ens emocionen i que em recorden –dia a dia– que no tot està perdut. Que encara hi ha amics de debò que destriar dels dolents, que hi ha afectes que van nàixer morts, d’altres que no van tenir prou corda, i d’altres que viuran per sempre. I així anem fent –saludant-nos massa sovint amb el cap cot dins els ascensors– entre les incerteses d’un temps convuls, que ens remou la consciència, sabedors que res no pot continuar igual, mentre fem de Rei Loui sostenint amb les nostres pobres mans les fràgils columnes que encara queden dempeus d’un temple ruïnós i ens resistim a acceptar que un nou dia està naixent per a tots, encara que fem veure que demà tot serà igual que avui, que demà tot serà igual que sempre. A Andorra no hi ha hagut mai gent de dretes. El que tenim és cínics més o menys conscients de ser-ne. Persones generoses i egoistes, maneres diferents d’entendre la vida, una mirada que passa –inevitablement– pel sedàs del que som, del que volem ser i del que pensem que som. Massa etiquetes confoses en un món confús, on el que compta, cada vegada més, és el que fas i no el que dius. Les paraules, això ho saben molt bé els diletants, només són paraules, i se les emporta el vent. Si ets capaç d’obrir la finestra i deixar entrar aire net a la cambra, és clar.