És de preveure que una exposició basada en peces que han patit censura per diversos motius puguin ser susceptibles de generar disconfort. Que menys que assegurar-se prèviament que s’està disposat a assumir el risc.
De vegades, però, els filtres fallen. Com diu la Cònsol: “Són coses que passen i ens ha passat”. Aleshores, només hi ha dues opcions: Ponderar el risc i el guany de fer veure que no passa res i confiar que la mostra- i l’element en discòrdia en qüestió- passi desapercebut, o per el contrari, sobrereaccionar i generar el que en comunicació es coneix com l’efecte Streisand, que és el que es va fer.
Quanta gent hauria visitat la mostra? D’aquests visitants, quants s’haurien escandalitzat per aquesta portada en concret del Charlie Hebdo? Quin risc real hi havia – ja no dic que provoqués un atemptat, com afirma Rosa Gili- simplement que incomodés als visitants? No és aquest, en el fons l’objecte de l’Art?
I què han aconseguit? Un impacte multiplicat. Dins i fora de casa. Divendres en (mal)parlaven a la Vanguardia i a l’Ara.cat, entre altres-. I no només això. Els nervis provoquen reaccions qüestionables, com la de mirar de “convèncer” als mitjans d’”ignorar” el tema, declaracions surrealistes a peu dret i articles i més articles sobre la llibertat d’expressió i la censura, amparades amb una hipotètica- i gens creïble- defensa de la seguretat nacional, perquè tothom sap que tenim un escamot de jihadistes acampats al Baladrà esperant que patim una relliscada per atacar-nos.
Haurem d’anar a Barcelona a veure una mostra que fins fa quatre dies ni tan sols sabíem que existia.