Qui diu que avui no serà un gran dia? Que avui, malgrat tot, no serà el primer dia de la resta de la teva vida? Un primer pas. Ni que sigui un petit pas que et tregui de la inèrcia. A vegades no cal fer grans canvis, a vegades és tan senzill –o complicat– com deixar-se anar fins allà on et dugui el cor –que escrivia la Susanna Tama­ro–. Hi ha persones que són capaces de veure què cal fer i ho fan. Altres, esperem. Sempre esperem. Que el temps canviï, que la situació evolucioni, desitjant estàtics que fent el mateix el resultat sigui sorprenent. I és clar, el resultat mai ens sorprèn, perquè sempre ens retorna a l’inefable dia de la marmota. A vegades ens cal una empenta –encara que sigui a traïció– per entrar dins de la piscina. I aleshores ens queixem que l’aigua és freda, que el banyador no acaba d’anar a l’hora, que fa poc que hem acabat de dinar i que no ens ha donat temps de fer la digestió: tot plegat excuses per no fer el que sabem que haurem d’acabar fent si volem viure la vida que ens ha tocat entre mans. Amb millors o pitjors cartes. La partida és la nostra, i a nosaltres de jugar aquest parell de dosos galdosos, que mira, també podria ser pitjor.
Quedar-se fora, mirar com els altres es banyen no és una opció. Ja no és una opció. La vida és massa bonica i massa curta per no fer un pas endavant i decidir que a partir d’ara el que vulguis de la vida ho agafaràs amb les mans, sense esperar que ningú t’ho ofereixi. Al cap i a la fi el pitjor que ens pot passar és quedar-nos on estem. Que mai no t’hagis de recriminar que potser no ho vas intentar prou.