Un ballo in maschera

			<div class="et_pb_row et_pb_row_3">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_3  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_3  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph -->

Verdi en va acabar fins al capdamunt d’aquesta òpera. Li van fer canviar tantes vegades, que va anar d’un pèl que no els engega a dida i ell no dorm – de retruc- entre reixes. Un ballo in maschera.

El que havia de ser una òpera inspirada en el rei Lear i que va resultar ser una història truculenta amb gelosies, conspiracions cortesanes i un assassinat. –Vaja, un Shakesperare de manual, al capdavall.– És el que té el Carnestoltes.

Com en un ball de màscares, seguim la pauta de la dansa, interpretant el paper que toca, el que s’espera que sigui. Sense estridències, com una polca de Marius Petipa conjugada al mil·límetre. Fins i tot les disfresses són previsibles. Una coreografia suada que ens vol fer creure que podem ser altres persones –ni que sigui per un dia–.

Amagar els nostres sentiments, i vestir-los d’altres colors, sigui amb humor –quan res no fa gràcia–, amb indiferència –quan tot et fa mal– o amb la fortalesa que et sustenta quan creus que ja no pots més. I és una pena, perquè de fet, el Carnaval, més enllà de l’excusa per desbarrar, és una oportunitat fantàstica per deixar caure les màscares i triar la veritable disfressa que et defineix. La que va més enllà dels rols del dia a dia.

Quatre dies que obren la porta a buscar dins teu per veure qui ets realment. Encara que vagis tot l’any amb una màscara posada. D’aquí a finals de setmana, ja tornarà la quaresma a fer-nos desar en un calaix tot allò que no haguem pogut desemmascarar aquest any, perquè, com en un ball de màscares, al final res no és el que sembla, i la vida comença quan la música ha deixat de sonar.