La por és l’enemic. De fet, és l’únic enemic. Aquell qui t’emmordassa, qui et fa creure que tot és perillós, que tot és fràgil, que cal preservar el que ens envolta, al preu que calgui. Recordo una pel·lícula de Tom Cruise en la qual donava vida a un lletrat que entrava a treballar en un important bufet d’advocats. Era com un somni. Un noi idealista i d’orígens humils tenia de cop tot allò que sempre havia somiat: una casa bonica, un cotxe esportiu a la porta, influències i una xarxa de relacions que l’empenyien a guanyar més i més diners. A poc a poc, el jove advocat s’adona que no tot és tan bonic com sembla i que la por de perdre el que –en el fons– mai no havia estat seu, l’empeny a ordir una –hollywoodenca– estratègia per poder conciliar el poder i els ideals amb ajut de la màfia. En la vida real les coses no funcionen així. Però la sensació de vertigen que es produeix quan ens adonem amb quina facilitat podem perdre allò que estimem i que ens importa ens pot fer renunciar massa vegades a fer el que cal, a allò que ens diu el cor. I en aquests casos de gairebé res no serveixen les estratègies ordides per equips de guionistes. El més greu no és la por que et facin mal, sinó que hi hagi algú que es cregui amb el dret de fer-te por. De generar incertesa, més enllà de la que ja ens imposa la vida. No podem permetre que la por ens faci enrere. Ni hem de tolerar que ningú es permeti el luxe de fer-nos por. Ni tan sols d’intentar-ho. Tenim prou mecanismes per fer-hi front. I si no, ja els buscarem. Entre tots, que és com es fan aquestes coses. Ànims Jordi.
