La recent visita del Papa m’ha deixat el regust de sentiments contradictoris. He estat llegint aquests dies comentaris adversos a la visita del Pontífex pel dispendi que genera aquell que predica pobresa en un món que pateix fam. No puc evitar pensar que tenen raó, tot i que també crec que el viatge de Benet XVI ha bellugat un munt de diners que s’han quedat a Espanya aquests dies. Turisme de missa, en diuen. Llegeixo que milers i milers de joves d’arreu del món veuen en el successor de sant Pere aquell punt de suport que reclamava Arquimedes. Això és bo. Encara que sospito que avui costa més creure en alguna cosa que bellugar el món. Miro les ordenades desfilades de centenars de capellans que concelebren eucaristies multitudinàries com si fossin els avançats d’un exèrcit que ens ha de salvar d’un infern que no és com ens pensàvem, i com confessionaris portàtils s’escampen com urinaris, disposats en cas d’emergència per descarregar de neguits espirituals. Mentrestant, la vida continua per a una majoria de ciutadans que fa dies que no resen. Amb nenes que aprofiten la comunió per entrar vestides de blanc en una església. Per si de cas ja no ho tornen a fer mai més. I mentrestant l’Església continua enrocada que la culpa de gairebé tot és d’una societat laïcista i d’un govern a qui acusa de no ser prou respectuós amb les creences religioses – és a dir, que no es resigna a perdre el paper de regne en la terra de què va disposar en èpoques passades–. Ja tenen raó, ja. Sempre ha estat més fàcil veure la palla en l’ull aliè que la biga en el propi.