Abans era fàcil. Tenies una feina, t’hi passaves la vida, feies el que et manava l’amo i a canvi cobraves un sou –més o menys just– en funció de les hores, la fidelitat i la capacitat demostrada fins que et mories, o gairebé. Amb els anys, es van anar aconseguint millores lligades a la productivitat: pensions de jubilació, reducció dels horaris laborals, vacances pagades i incentius salarials. Avui la feina ja no és una obligació com va determinar el llibre del Gènesi. No és ni tan sols un dret, com ens reconeixen a les declaracions de drets humans. La feina, avui és un privilegi. Un déu immisericorde al qual ens rendim malgrat els inconvenients, els abusos d’alguns empresaris sense escrúpols i la precarietat. I és així, perquè la por a perdre el poc que tenim ens té més collats que el plat de sopa a l’Oliver Twist. Només així s’explica perquè fem més hores de les que toca- sense cobrar, perquè ens adaptem a retallades davant el canvi de paradigma, perquè s’accepten reformulacions –sempre a la baixa– del que es va pactar en el seu dia. I encara gràcies: anem cansats, no donem l’abast, però no et queixis, perquè la porta és molt gran i tu rai, que encara tens feina. Divendres va ser el Dia del treballador, i sembla que continuem cecs als estralls de la crisi i als abusos que alguns han comès en el seu nom. Avui es queixen en to festiu només uns quants, i no precisament qui pitjor s’ho passa. Coses que només canviaran quan siguem capaços d’humanitzar el món laboral entre tots, canviar les regles d’un joc pervers i començar a fer botifarres en comptes de botifarrades.
Es pretén imposar l’esclavitud moderna i sotmetre’ns a la més cruel explotació. Volen tenir-nos morts de fam ia la seva disposició. No hi ha feina i quan ens contracten són llocs de treball mal pagats, precaris.
Es legalitza la contractació per hores, la subcontractació, es facilita els acomiadaments, es retallen les indemnitzacions, s’inclouen contractes “a prova”, de “capacitació” i “beques”i fins i tot el “voluntariat” a canvi de menjar. per acomiadar-nos al seu antull.
Des de fa 30 anys estem patint el neoliberalisme que han imposat els organismes financers internacionals, com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. S’han trepitjat els drets laborals i conforme creix la desocupació i la pobresa i els treballadors es veuen obligats a aferrar-se a la feina, els abusos, maltractaments i violacions a la llei són qüestió corrent.
Per a mi, només té un nom, legalització de l’esclavitud.
AAiii! (sospirant la A i donant èmfasi a la I). Som una espècie en extinció fins a la propera revolució que espero la facin els treballadors Xinesos,indis,africans.Vaja els esclaus “legalitzats” pel sistema actualment.Algú haurà pensat que podria tenir uns quants esclaus més a la Comunitat Europea i afegir-los a la maquinària del monstre del Neoliberalisme.
Mentrestant procurem reutilitzar paraules com la de ;esquirols o vaga a la japonesa.
Vaja ,veig que coincidim en conceptes com , esclavatge,neoliberalisme … això és bona senyal.
Brillant !!
quan van mal donades el més fàcil es buscar culpables sempre en els altres…. que si els polítics…que si els empresaris….. i anant per la vida sempre de víctima no serveix per solucionar els problemes… la foto que has penjat del rotllo de paper w.c. la majoria de la gent la fa servir tan sols per una cosa…. suggereixo que també podría ser útil per netejar les ments atrofiades i plenes de brutícia d’aquests mateixos usuaris…
L’article de Dissabte de Jordi Gallardo és una burla als assalariats d’Andorra des del títol fins al punt final.