La paraula transparència en boca d’alguns polítics és una d’aquelles perversions del llenguatge en la qual s’escuden les opacitats del sistema. Tots els governs són –o diuen que són– transparents. Que la seva gestió és nítida, les seves accions diàfanes, les seves intencions lliures de qualsevol màcula. Però si és així, per què no ens deixen mirar la rebotiga? Si tan legal és tot, per què la informació no es fa pública? Per què les licitacions no es publiquen obertament argumentant el perquè de la tria i el nom dels socis que conformen la societat guanyadora? Per què encara hi ha tantes licitacions digitals? La cantarella de les minories és constant. Reclamen informació que en el millor dels casos esgota els terminis abans no arriba a destí –quan molt sovint la demanda es limita a reclamar quatre fotocòpies–. Però no ens enganyem. Aquesta manca de transparència es reprodueix quan canvies les tornes i les minories tornen a ocupar les cadires de la majoria: ai làs! Aleshores es justifiquen: que si aquesta informació és sensible, que és un secret d’Estat, que no és rellevant, que els altres en faran mal ús… La qüestió és que mentre la transparència sigui un afer entre majories i oposicions no ens en sortirem, que mentre estem parlant d’una qüestió de bona voluntat en funció del tarannà de cada dirigent no arribarem enlloc, perquè la informació és l’única forma de control real sobre uns dirigents que massa sovint obliden que estan aquí només una temporada per fer el que puguin en benefici de tots. I a sobre, massa sovint el poc que puguin fer acaba sent ben poca cosa.