Tots aquells que avui no hi són. Els que van marxar, els que vàrem deixar anar. Aquells que tenim presents cada dia, aquells de qui ja no recordem el seu nom. De qui només ens queda una vaga presència, una olor, un gest. Dia de morts, de tristor, de fred, de flors, de sol que no escalfa la pedra del cementiri. A Mèxic els donen fruita i dolços als seus morts, i els nens juguen amb les llaminadures en forma de calavera que adornen els petits santuaris familiars. Els morts surten a sopar amb els vius, i el cercle de la vida i la mort es tanca, un any més, per recordar-nos que només tens un present efímer que quan vols mirar de prop, ja no hi és. Civilitzacions mil·lenàries se superposen en la història de la humanitat i encara no hem sabut trobar la resposta correcta al neguit del que hi haurà més enllà de la mort. Potser és que no hi ha una resposta correcta. Sabem que hem de morir, però vivim com si aquesta data marcada en el calendari dels dies que encara han d’arribar, no hagués de tocar-nos mai. Guardem provisions, acumulem fotografies, records i ens projectem més enllà del present per aferrar-nos a un futur que no compta amb nosaltres. Mentre els descreguts no hi volen pensar, els porucs la neguen i els creients se la miren de lluny amb un recel imantat de promeses la vida va passant, que deia en Lennon. I mentre deixem que les hores s’escolin, badant i fent plans de futur, oblidem que la nostra petita immortalitat es reduirà a unes flors de roba que no es marciran mai. Sort de la mirada i l’amor dels altres que ens ha de projectar més enllà de les ombres.