Malament anem quan només som capaços de dir les coses emparats en l’anonimat.

Suposo que durant molt de temps ha pesat el què diran els altres, sobretot en una societat petita com la nostra, on el mantra que sentíem a casa- encara ara- ha estat el de no et marquis, no et signifiquis.

Un fet natural quan durant massa temps tothom tenia clar què s’esperava de l’altre, qui manava, qui obeïa i en conseqüència què havies de pensar, o si més no, què havia de semblar que pensaves.

Però a poc a poc, amb l’obertura al món, els nous temps i un ben entès esperit democràtic la gent ha començat a parlar.

A dir clarament el que pensava. A publicar cartes als diaris, a manifestar-se, a demanar canvis, a exigir explicacions. I això és bo.

El pòsit però, de la misèria personal plana encara sobre nosaltres.

Emparat en les faltes d’ortografia dels sms del Bon Dia, amagat rere els pseudòdims del facebook, atrinxerat des dels blocs moribunds de la catosfera.

M’agrada la crítica. Demostra un esperit saludable i un ego al seu lloc.

Però encara m’agradaria més poder confrontar les opinions cara a cara.

Perquè amagada rere l’anonimat, l’opinió només és soroll.