Malament anem quan només som capaços de dir les coses emparats en l’anonimat.
Suposo que durant molt de temps ha pesat el què diran els altres, sobretot en una societat petita com la nostra, on el mantra que sentíem a casa- encara ara- ha estat el de no et marquis, no et signifiquis.
Un fet natural quan durant massa temps tothom tenia clar què s’esperava de l’altre, qui manava, qui obeïa i en conseqüència què havies de pensar, o si més no, què havia de semblar que pensaves.
Però a poc a poc, amb l’obertura al món, els nous temps i un ben entès esperit democràtic la gent ha començat a parlar.
A dir clarament el que pensava. A publicar cartes als diaris, a manifestar-se, a demanar canvis, a exigir explicacions. I això és bo.
El pòsit però, de la misèria personal plana encara sobre nosaltres.
Emparat en les faltes d’ortografia dels sms del Bon Dia, amagat rere els pseudòdims del facebook, atrinxerat des dels blocs moribunds de la catosfera.
M’agrada la crítica. Demostra un esperit saludable i un ego al seu lloc.
Però encara m’agradaria més poder confrontar les opinions cara a cara.
Perquè amagada rere l’anonimat, l’opinió només és soroll.
Doncs tens raó, pero jo demano més encara. Hi ha una serie de gent jove que si s'atreveixen a parlar amb nom i cognoms, però mai en persona i només pel xat. Son capaços de quedar mes d'una persona per posar a parir a una altra pero mai en viu, mai a la cara i penso que es un greu problema. Abans els adolescents quedaven per discutir i si calia, pegar-se, pero la majoria de vegades la violencia potencial acababa amb unes cervesses al bar. Ara no hi ha bar virtual i els desacords els plasmen en converses feridores i molt agressives que no les cura res. Ofenen, presionen i tot sense que a casa puguin ni imaginar la mena de persona que tenen a casa. Penso que tenim nous problemes amb la tecnologia que no ens podiem arribar a imaginar.
Democràcia i llibertat.
Dogmes a dia d'avui.
El problema neix quan no es saben encaixar les crítiques.
Si una crítica és constructiva, com ha de ser, mai ha d'anar emparada en l'anonimat.
Ara bé, qui la reb ha d'estar agraït.
I això no sempre és així.
Per desgràcia.
Ostres Mari carmen….quines coses!
Bua, tens tota la raó del món.
em venien ganes de fer un comentari anònim d'aquests desagradables, només per fer la broma fàcil…
No està tan malament l'anonimat, tot depèn de què es digui… Potser sí que últimament se n'ha fet un abús gràcies a la novetat d'Internet, però prefereixo això (amb els efectes secundaris que té), que no pas al que hi havia abans, en què uns “privilegiats” tenien el monopoli de la “paraula pública”.
Estic d'acord amb tu, Anònim…però amb algun matís.
L'anonimat és possible que hagi servit en un primer moment perquè algunes persones s'hgain donat permís per sortir de l'armari i adonar-se que no passa res per parlar. És com les rodetes de la bicicleta.
Amb el temps, arriba un moment que cal treure-les.
Sinó no podràs dir mai que saps anar en bici.