Darrerament, l’algoritme de Tik Tok m’ofereix la possibilitat de xafardejar entre el veïnat que s’exposa cada dia a les xarxes socials.
Persones que amb més o menys temps de residència han convertit el país en el seu plató diari, des d’on t’expliquen les darreres rutines d’skincare, el seu dia a dia o s’entesten en mostrar-te les meravelles dels llocs on van a dinar o sopar.
Alguns d’ells m’entendreixen especialment, i no és estrany que -fins i tot- em facin somriure quan, astorats, t’expliquen el que més els ha sobtat del país per comparació als seus llocs d’origen. Els carrers extremadament nets- tan bruts que ens semblen a nosaltres-, els carrers deserts a partir de les onze de la nit, la borrufa o l’ús del català- com si fos un caprici exòtic-.
Al final descobreixes el que t’és propi a través de la mirada dels altres, i no deixa de ser enriquidor, veure amb uns altres ulls allò que per a nosaltres sovint es dona per fet o tenim completament normalitzat- bo o dolent.
En una societat com la nostra en què si bé és cert que no hi ha grans diferències entre nacionalitats i extractes socials, al capdavall – sigui pel genoma furro- o pel costum, tendim a fer amics amb els amics de sempre i no és gens habitual incloure als nouvinguts.
Un fet que – més enllà de apaivagar l’instint de protecció- ens tanca i ens limita a l’hora de veure el que ens envolta amb tota la seva riquesa.
I així anem, vivint en cercles concèntrics on els iguals es barregen amb els semblants, on la comunitat youtuber viu en un etern crossover, i on els nouvinguts no acaben de trobar-li el punt al fred.