L’artista Käthe Kollwitz deia que la missió de la seva obra era expressar el patiment; aquell que no acaba mai, aquell que és més gran que una muntanya. Fet i fet, no sé del cert si la frase és seva, però bé podria ser-ho coneixent el recorregut vital de la gravadora i escultora alemanya.
Aquests dies he començat a llegir “Yuriko” de Mercè Aznar (Anem Editors). Una lectura lenta i dolorosa. Com el delit insà de gratar la crosta d’una ferida, que tot i que fa mal no pots aturar fins que torna a sagnar. Exacerbar el dolor per a superar-lo, un alliberament insà i necessari.
Envoltada de silenci, com un bisturí esmolat i precís.
I m’ha fet pensar, com la literatura -i especialment la poesia- pot i ha d’anar més enllà de l’exercici estètic per confrontar-nos amb els nostres secrets, amb les nostres ferides. Un dolor addictiu- no dic que no-, compartit, -n’estic convençuda- i per tant, universal.
I aquest cap meu, que s’entesta en fer metàfores absurdes i buscar connexions dispars, m’ha fet rellegir Harry Potter per retrobar els Thestrals, les alades criatures màgiques amb forma de cavall esquelètic que menen els carruatges dels alumnes fins a Hogwarts.
Animals invisibles per a tothom que no hagi vist de prop i assumit la mort, i que en els llibres de J.K. Rowling només poden veure en Harry i la Lluna Lovegood. Com els membres d’un club exclusiu que es reconeixen entre ells i del qual ningú no en vol formar part.
Potser era veritat allò que ens deien de petits: si pica, cura. Quan no pots fugir, quan la dissociació ja no és una opció, ens queda la poesia. Ens queda “Yuriko”.