Portugal és una d’aquelles assignatures pendents d’Andorra. Encara que per a molts ni tan sols entri en l’itinerari curricular. Potser és aquest el problema, que durant molts anys els portuguesos no eren més que mà d’obra barata, prescindible i segregada de l’andorranitat més rància i nostrada.
Amb el temps, però, molts d’aquests portuguesos s’han integrat al país, parlen català, tenen la seva empresa i voten en els comicis. Per tant, són tant andorrans com aquells a qui tant els pesa haver deixat obertes les portes de la nacionalització.
Molts però, viuen en petites comunitats tancades i fan poble a ciutats com Encamp, on les francesinhas, els bolos d’arròs o les janeires ja formen part del paisatge quotidià.
A l’autobús escoltes joves que conjuguen sense problema el català, el castellà, el francès i el portuguès, i a molts establiments comercials ja és llengua franca.
Mentre la realitat s’entesta en dir-nos que això és casa seva i que no ho és més perquè no hem estat a l’alçada de les circumstàncies, el govern desautoritza la publicació del LusoJornal, mentre que estén la catifa vermella per rebre el president dels portuguesos.
Una d’aquelles contradiccions tant nostres.