Qualsevol que tingui fills sap que el temps fa trampes.
Sense saber com, aquella boleta dolça que s’arrapava a la teva falda amb manetes d’estrella, un dia tanca d’una revolada la porta de l’habitació per immergir-se en músiques que no coneixes i que preferiries no entendre.
I no saps on ha anat a parar tot aquest temps, i no t’expliques com de ràpid ha passat – quan les nits de vetlla es feien eternes- en com fa canviar la gent, l’entorn, els costums i les maneres de fer sense que sembli que hagi canviat res. Un autèntic misteri.
I tu mateixa et veus caminant per la plaça del poble, entre casetes de fusta i les primeres neus, i et veus com una nina russa on conviuen la nena, la dona i la mare, i una part de tu es manté intacta, i l’altra muta i se superposa, com si el teu jo real visqués dins una carcassa que va per lliure, empesa pel temps.
El temps, passa cada cop més de pressa. Les coses canvien a ritmes accelerats, les obligacions i expectatives dels altres ens encalcen i empenyen a projectar-nos en la setmana vinent, el mes vinent, l’any vinent. Com si així tinguéssim opcions de controlar res. Ingenus.
Michael Ende, explicava a “Momo”, que hi ha un moment que només pots avançar si vas prou a poc a poc.
Aturar-nos. Per sentir el moment present i fer-lo etern durant un segon.
Aquest és el meu desig de Nadal.
Que trobem un instant on arrecerar-nos, on prendre consciència de tot allò que ens envolta, per ser agraïts, per alimentar les ganes de ser millors, i si ens resistim a créixer, saber -almenys- que el nostre nen interior sempre serà allà, esperant que estem a l’alçada.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
