El fred, definitivament s’ha instal·lat a casa. Primeres volves de neu. A corre-cuita s’han engegat calefaccions, cordat jaquetes i s’han fet comandes de gasoil. Fins ara semblava que no hi havia pressa, com si algun hivern hagués quedat per caure! Hi ha dies que amb prou feines toquem el carrer. Del garatge al cotxe, del cotxe a la feina, de la feina a casa. Ben arrapats, amb el cap cot i els llavis serrats en aquells petits trams inevitables de vent a la cara i espera en el semàfor. I la pluja que cau, aliena a les presses, als posats murris i als caps descoberts. Dies que somies en una tassa de xocolata desfeta amb canyella –encara que sigui en tasseta de tallat–, en una magdalena tendra per anar deixant caure bocins dins la tassa i repescar-los amb la cullera –mandrosa– mentre la pluja entela els vidres de la granja. Regust de xocolata, remor de cafetera i –coses de la tardor– certa tristor. Els diaris projecten pantalles d’una veritat parcial i mesurada. Enfrontaments, picabaralles i activitats patrocinades. Hi ha qui s’apressa, buscant un forat en la graella de sortida. Altres esmolen la llengua, els colzes. Només en pot quedar un. Un de sol, en un país petit, amb persones petites, amb vides petites. Com si ja no comptéssim. Com si mai no haguéssim comptat. I contra pronòstic, aquí estem, amb ganes de tirar endavant malgrat la mandra i el desconcert. La natura humana està feta d’aquestes coses: de petites rutines, de petites misèries, de petites i efímeres felicitats. Com una tassa de xocolata desfeta amb canyella. Encara que sigui en tassa petita.
