Les novel·les sueques de misteri ja les tenen aquestes coses: et presenten escenaris preciosos plens de sang i fetge i de truculents assassinats que gairebé sempre s’acaben resolent. Suposo que per això ens agraden tant. Perquè els matisos entre el bé i el mal no tenen tantes esquerdes com la vida real, i perquè al final, encara que el bé no sempre triomfi, com a mínim no et deixa amb la incògnita de saber com acabarà la pel·lícula, i això sempre és un descans. No existeix el crim perfecte. I mentre ens consolem d’aquesta premissa, anem passant les pàgines àvidament sense percebre com ens torrem sobre la tovallola de la platja o com s’escola una migdiada incandescent. Lectures d’estiu. Lectures fosques i lleugeres que ens conviden a evadir-nos, fins i tot de les vacances. Temps de no fer res, més que passar pàgines, mentre t’oblides del cafè amb gel –cada cop més aigualit– que es desmaia sobre la taula. Amb una mica de sort, la son et guanya, convertint-se en aquelles tardes èpiques de llençol i baveta amb les quals et consolaràs els propers mesos d’hivern. Mentrestant, la vida continua. La trama financera i política, les properes conxorxes comunals, la crisi i l’asfalt reescalfat no tenen res a envejar a l’illa de Gotland, on cada any viatgen centenars de milers de turistes nòrdics, i on –quina mala sort– sempre acaben assassinant algun pobre infeliç. Allà tenen el comissari Knutas i la sotscomissària Karin, que els resolen els dubtes. Nosaltres sembla que cada dia que passa, el cabdell està més i més embolicat. I en lloc de descabdellar-lo, l’hi hem donat per jugar al gat.
