Em tranquil·litza veure com malgrat la crisi i la incertesa actual hi ha negocis que han sabut fer-se forts davant l’adversitat i continuar sent generadors de riquesa al país. Sort en tenim. Solvència i liquiditat són dos dels conceptes que avalen aquestes empreses. Entitats que saben aprofitar l’oportunitat i regalar paraigües quan fa sol per treure-te’ls quan comença a ploure. Fer negocis, en diuen. Preocupats per donar més rendiment, millorar els comptes de resultats i treure suc d’allà on només queda pellofa. El neguit se’m presenta quan m’adono que aquests negocis pròspers són l’únic glop d’aire que li queda a l’estat. Que d’ells en depèn el funcionament del nostre dia a dia. Quan m’adono que estem en mans de la seva bona voluntat per pagar nòmines, enquitranar carreteres i obrir les escoles. Quan m’expliquen que d’ells en depèn la pròr­roga d’una pòlissa de crèdit de la qual en pengen un grapat de famílies. Una situació provocada per l’incaut empresari que va creure que la bonança duraria per sempre i va estirar més el braç que la màniga. Evidentment. La manca de previsió, de voluntat o de capacitat –vés a saber qui reparteix millor les responsabilitats– han fet que els darrers anys no s’hagi dotat a l’estat d’una manera de finançament viable al marge de la caritat bancària –a un mòdic interès i una alta rendibilitat en contrapartides legislatives que s’han vist alentides, accelerades, aturades o desestimades segons els interessos del sector i no del país–. Res a dir. Decideix qui té la paella pel mànec. Llàstima que el cuiner no sigui qui tria el poble.