El cim és molt estret. Només hi ha lloc per a unes poques persones. El pis immediatament inferior és per als lacais i els bufons. Els que sempre estan disponibles –fidels–, els que paren els cops i s’acaben –massa sovint– estimbant tartera avall. Al pis de sota, els aspirants. Útils, amb la seva gana de gos, sempre que estiguin lligats prou curt. Que facin servei sense ser una nosa. Normalment l’esperit de supervivència en determinats ambients et manté en un espai estret que conviu entre la llepolia i la pu-nyalada amb traïdoria. Funàmbuls suïcides. Molt avall, vora la vall, els simples mortals. Els que de tant en tant ens entestem a fer arribar els nostres crits sense gaire èxit entre el fum de la cobdícia, els miralls deformats dels cortesans i la solitud del cim. Però el rei sap que està sol. Sap que el perill és real, i que està més enllà del seu abast. Per això es blinda. Per això veu enemics en cada paraula, en cada mirada, en cada encaixada. Per a ells la vida és un tauler d’escacs. El seu món està tan deformat que és incapaç de reconèixer els veritables amics, potser perquè sap que a poc a poc els ha anat deixant de costat. Hi havia una vegada un rei que tenia tanta por a l’enemic que va fer encerclar el castell d’espines emmetzinades, el va blindar amb fossats curulls de cocodrils, va brodar cada merlet amb fileres bessones de soldats arrebossats de malla i va teixir els seus territoris amb mil trampes dissenyades pels més grans inventors. Un dia, va descobrir que l’únic gran enemic, vivia arrapat –mort de por– dins el seu cor.
Solitud
2 febr. 2015 | Uncategorized @ca | 6 comentaris
6 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
El dilluns mes trist no era la darrera setmana?… lol
Seriosament… quant arribas dat de tot nomes pots baixar…
Em fas recordar a un reguitzell de poderosos.I penso en aquests moments amb Stalin.Amb la mort de Lenin va ascendir com a cap del partit. Durant la lluita pel control es va carregar a Tronski i es va encarregar de fer neteja “del pis de sota,els aspirants”.Però aquí no va acabar la seva fal.lera de neteja contra l’enemic en el Politburó,anys més tard va iniciar una altra purga en el seu partit que diuen que va ser la causant de la seva mort. Ojo! amb el poder i els trastorns que causa al ser humà.
Esta molt be. És optimista perquè al final el rei descobreix en termes reals la perversió de la democràcia que és que al rei el trien els mortals, i que ha de lluitar per continuar al seu cim.
Em pregunto que passaria si la piràmide s’inverteix o si es dinamita la muntanya perquè no hagi cim.
Que, no us han volgut a les llistes de DA?
Encara falten les comunals tranquils
Malauradament, i massa sovint, cada un de nosaltres podríem identificar algú proper (o no) amb semblança al Rei que ens descrius en aquesta magnífica metàfora.
Gràcies a tots i totes per comentar. Quina raó que tens, Jan.