Segurament és un tema massa complex.

Segurament es fa difícil discernir el grau de raó i bogeria que podem trobar en una guerra. Tant m’és.

Em sumo al crit d’impotència de tants altres, que com jo avui, diem prou a la guerra. No vull acostumar-me a veure patir nens a la televisió. No em resigno a veure com a normals els cops d’Europa contra les seves fronteres. No em sento part d’aquest gran continent que amb una mà va firmar els drets de la humanitat i amb l’altra esclafa els refugiats. No puc imaginar-me com han de ser aquests dies a Síria.

Cinc anys després de l’inici de la violència. Amb tot allò que reconec com a propi fet miques. Sense casa, sense saber com protegir els meus, amb amics desapareguts i por, tanta por. Puc entendre les ganes de fugir a la desesperada. Fugir fins i tot per trobar un destí incert. Puc fins i tot mirar de superar la por als bombardejos, la gana i la violència dels extremistes, però el que no em trec del cap és com poden viure tots ells sabent que més enllà de l’horror ens és absolutament igual.

Que la vida continua, més enllà de les notícies que cada dia ens parlen de nens ofegats, de dones, d’homes apallissats, gasejats i vivint en condicions infrahumanes. Fa uns anys, en veure escenes de l’extermini nazi, els camps de refugiats a Argelers i tants altres llocs, em demanava on era tota la bona gent.Tota la gent que imaginava què passava i que no feia res per evitar-ho.

Suposo que els passava el que ens passa avui. Que és més fàcil passar de llarg i fer veure que no passa res. Fins que no ens toqui de prop.

I llavors serà tard.