Ahir en vam parlar amb el cònsol menor de la capital, Manel Blasi i amb els tertulians – Guillem Valdés, Manel Arajol i Josep Rodríguez-. I sembla que en un principi tots plegats coincidim, si més no en essència.
Els residents tenen dret a dir la seva. Si són prou bons per pagar impostos, també haurien de ser prou bons per triar qui els hi posa.
El problema és trobar el camí.
La possibilitat que els residents puguin votar en les comunals torna a estar sobre la taula. Encara que sigui com a oratòria ornamental.
Ho publicava ahir el Diari d’Andorra i en el reportatge es recollien les opinions de Cònsols i Presidents de grups parlamentaris.
La decisió no és fàcil. No pels amants de Lampedusa. Com fer que tot canviï perquè tot continuï igual?
Les coses estan canviant, la societat està canviant i un cònsol, que porti un “de Sousa” per cognom, pot ser un malson per alguns, però ja no és una utopia.
Els partidaris de la defensa de la sang de soca, aquells que sempre et miraran amb desdeny si no ets de casa de ningú, aquests es desperten angoixats per les nits amb por de trobar un Rodríguez nou al capdavant del partit.
Andorrans de primera i de segona, residents de primera i de segona.
De fora vingueren que de casa ens tragueren.
El cert és que es tracta d’un problema complex.
Com vols integrar en un país quan no deixes participar? És com voler que algú s’ho passi bé mentre mira com jugues tu sol amb la Nintendo.
Després ens queixem que els residents amb més de vint anys al país no volen la nacionalitat. No sé pas de què s’estranyen.
Aleshores la resposta passa per obrir les portes?
Per rebaixar a, posem, deu anys la residència per poder adquirir la nacionalitat? Per permetre votar als residents amb una certa permanència?
Podrien ser elegits, o només podrien triar entre els candidats andorrans?
M’imagino que el pes de la demografia i els nous temps farà força en aquest sentit i que a mig termini podem arribar a tenir un partit de residents amb prou representació com per tenir pes parlamentari.
Amb prou força social com per exigir als governants d’aquest país que solucionin de forma efectiva els problemes de TOTS els residents.
Però també puc imaginar un partit de residents que exigeixi l’oficialitat del seu idioma, noves maneres de ser i d’actuar. I això, ens agradi o no, serà també democràtic.
Els canvis sempre fan por. I alguns sentint això es poden posar les mans al cap.
Però el cert és que malgrat crec que Andorra no hauria de perdre mai la seva cultura i la seva forma de ser, també és cert que estem convidant a la revolució.
Fa massa dies que diem als pobres que si no tenen pa, mengin croissants.
I és que ja se sap, Ningú és perfecte.
María Antonieta es guillotinada, sin haber querido confesarse con el sacerdote constitucional que le habían propuesto. >En su descargo y por lo que se deduce de una carta escrita a su hermano, parece ser que ella no tuvo nunca ninguna influencia acerca de las decisiones políticas tomadas por del rey. “Yo sé que, sobre todo en las cuestiones políticas, no he tenido ningún ascendiente sobre las ideas o pensamientos del rey. ¿Sería prudente para mi el tener con su ministro algunas entrevistas para tratar de ciertos asuntos sobre los cuales él está casi seguro que el rey no me atendería? Sin hacer ostentación alguna ni mentir, yo dejo creer al pueblo que tengo más crédito del que en realidad tengo porque si no se me cree tendré todavía menos crédito”.
i no se la van creure…