Tots hem fet animalades. Sobretot en aquella edat en què la sensació de perill és difosa i tens l’estranya sensació de viure per sobre del bé i del mal.
Quan no tens càrregues familiars ni hipoteques que et facin tocar de peus a terra i sembla que tot és possible, o que ho podria ser.
Amb una mica de sort- i de seny- aquest moment passa i et deixa només un bon grapat d’anècdotes que desgranar als sopars de colla.
El problema de les noves generacions és que les bretolades pròpies de l’edat queden generalment documentades a les seves xarxes socials o les dels amics. I quan, dos anys després, un cop acabats els estudis i en recerca activa de feina als responsables de Recursos Humans els dona per fer una ullada a les seves xarxes socials amb la idea de conèixer millor el candidat s’emporten – qui sap- si una idea equivocada.
Perquè aleshores es troben aquella nit tan poca solta, que estaves malament perquè havies trencat amb l’amor de l’estiu i els amics et van treure de festa i et vas passar amb les copes i vas acabar ballant sobre la barra del bar, o de quan algun altre amb poc cervell va decidir que penjar les teves fotos fent cas omís als senyals de trànsit era una bona idea. Per no parlar de quan els selfies, amb un bon grapat de filtres, ensenyant malucs i ballant a ritme de Maluma davant l’ascensor et van semblar el més escaient per posar color a un dia gris.
I així va. Que la idea de persona seriosa que t’havies llaurat després d’un psicotècnic, un màster i una entrevista més que treballada se’n va en orris.
Perquè nosaltres també érem uns idiotes, però no en queden proves.