Llegeixo consternada la notícia de noves violacions col·lectives a l’Índia. Amb narracions –audiència obliga– cada cop més crues i fo­rassenyades. Grups d’homes que assalten brutalment noies per violar-les sense aturador. Destruint la seva integritat física, manllevant-los la seva dignitat com a dones, com a persones. Matant-les, fins i tot. La violència envers la dona es perpetua. I em revolta sentir que persones amb un cert prestigi en el seu entorn es poden permetre la lleugeresa de culpabilitzar la víctima, com si una faldilla curta fos una insinuació, com si viatjar en autobús fos una incitació, com si anar a cara descoberta o sense acompanyants masculins fos un desafiament. Com si la violació fos una conseqüència i no un delicte per ella mateixa. Per més que s’hi entestin no cauré en el parany. L’home no és un animal. Els homes saben què està bé i què està malament. Saben què no volen, ni per a ells, ni per a les dones que estimen. Un home no és un impuls sexual sense aturador. Un home és una persona, capaç de reconèixer-se en l’altre. Aquells –homes o dones– que no són capaços de veure-ho han de trobar-se de cara amb el rebuig de la societat. Començant per tots aquells amb responsabilitats polítiques que avui són els encarregats de fer complir la llei, i no ho estan fent. Tots ells en són còmplices. La violència contra la dona es pot vestir de moltes maneres. Dins i fora de casa nostra. La principal diferència és la percepció que en té la gent, del grau de tolerància, del que col·lectivament creiem que és depravat, delictiu o abominable. Fora, la jungla.