No hi ha com perdre la cobertura per unes hores per adonar-te de fins a quin punt som dependents de la xarxa. 

Uns més que d’altres -no en tinc cap dubte- però és en moments com aquest que veus que avui -poc o molt- el gruix de les relacions humanes i laborals, passen necessàriament a través d’una bona connexió a internet.

Fins i tot quan ets a tocar. Fins i tot quan no hi ha cap urgència. Simplement perquè ens hem acostumat a estar disponibles, per a tot, en qualsevol moment amb un cop de mòbil.

Per poder comentar, consultar, avisar de tot allò que ens passa pel cap en qualsevol moment. I aleshores, quan el senyal no arriba i et trobes lluny de casa, el neguit de no poder gestionar gairebé res a l’espera que els tècnics s’hi posin, s’assembla bastant a una vulgar síndrome d’abstinència.

Impaciència, nerviosisme, impotència, neguit…i al final, acceptació i resignació. No hi ha més.

Perquè quan et rendeixes a l’evidència que no podràs enviar aquell correu, ni respondre allò que corria tanta pressa, ni tan sols parlar una estona amb qui t’estimes, aleshores mires de posar-t’hi bé, perquè no tens alternativa.

Si no és que fer un cafè i escriure una estona, fer petar la xerrada amb gent que fa temps que no veus i concentrar-te amb altres coses es considera una bona alternativa, encara que sigui forçada pels elements.

De vegades parar és necessari. Encara que mai arribi en bon moment. 

Serà qüestió de posar-s’hi bé i confiar que no hi hagi cap incendi que no es pugui resoldre en una estona indeterminada. Això i paciència.

Perquè al final, si llegiu això, és perquè el senyal ha tornat.