Ens aboquem a un canvi de paradigma sense ser del tot capaços de deixar enrere la decrepitud d’un sistema corrupte que privilegia els poderosos i els tirans per sobre la resta. Només en pot quedar un –sembla el seu lema-. De fet fa més de quatre mil anys que és el seu lema. Millets, Urdangarins, Camps i Costes –i els que no sabem– es donen la maneta fent-nos pam-i-pipa, mentre la majoria intenta trastejar amb la seva vida tan bé com pot, mentre l’estat del benestar es dilueix com un terròs de sucre en aigua calenta. Però no ens enganyem: no és que ells siguin els dolents i nosaltres els bons. Ells han tingut l’ocasió i l’han aprofitada. No sé pas què en faríem la resta en el seu lloc. En teoria, sí, és clar, tots som incorruptibles fins que es demostra el contrari. A priori ens omplim la boca de solidaritat, de justícia social i de fer pinya per sortir del mal pas. Els bons patriotes. A l’hora de la veritat, qui pot –lícitament– mira d’aprofitar les esquerdes legals –i no cal esforçar-se massa per trobar-les– per deixar de pagar impostos, mentre alguns funcionaris es plantegen rebutjar part de responsabilitat –tan ben assumida i cobrada fins ara– per no haver de patir retallades i continuar fent la mateixa –o menys– feina. Uns i altres mirem de preservar en la mesura que sigui possible un estatus, una comoditat, una falsa sensació de seguretat que ens faci creure que si s’enfonsa el vaixell, nosaltres ens ho mirarem des de fora. El problema és que a vegades tinc la sensació que mentre el capità ha caigut en una llanxa, a la resta se’ns acusa de motí.