Soc una ferma convençuda que els ritus de pas són part indestriable de la natura humana. Ancoratges que ens connecten amb el pas del temps i amb l’entorn, marcant pautes i donant estabilitat al difícil ofici de viure en comunitat.
Ritus de pas per arribar a l’edat adulta com el Bar mitsvà jueu o les carrinclones posades de llarg. Ritus ancestrals com les cerimònies que envolten el foc i els solsticis i que es reparteixen no només pel Pirineu, sinó per bona part d’Europa.
Santa Llúcia marca l’inici tradicional de les festes de Nadal. Una celebració, que actualment se celebra el 13 de desembre, però que antigament sembla ser que tenia lloc justament el dia del solstici d’hivern.
Dia de parar el pessebre. Dies de recolliment davant la nit més llarga i de covar la llum com un bé preuat, que tornarà quan acabi el fred. Òbviament hi ha ritus que han perdut significat i que s’han adaptat als nous temps, com allò de portar els nens amb pantalons curts fins que tinguessin pels a les cames. O d’altres que necessiten noves formes d’expressió que no vulnerin els drets de les nenes, com l’escissió genital femenina.
Mentrestant, però, el consum i l’acceleració del dia a dia ens fa posar llums de Nadal al novembre, menjar capó cada setmana i inventar regals per a qui ja està fart de tot. De vegades, enyoro la pausa.
Aprofitar que la foscor porta implícita una promesa de llum, i respectar-la, sense forçar que arribi.
De vegades crec que amb tantes presses, només fem que anar a cops de cec buscant una Santa Llúcia esquerpa que ens deixa fer mentre mira cap a una altra banda.