S’acaben les vacances.
Encara fa bon temps, però al vespre refresca amb ganes.
Meritxell a la cantonada. Comunals una mica més enllà.
Nens que ja ens arrosseguen a comprar les bosses, el transport escolar, el menjador, els llibres que tornen a ser nous, les llibretes, els llapis, els compassos, els escaires -qui necessita un escaire?- ostres els pantalons ja li van curts, com ha crescut aquest nen…i cares d’alleujament i complicitat als magatzems i llibreries entre molts pares.
Aviat comencen les classes!
I així anem fent, que l’estiu queda enrere i tenim davant els nassos una nova cita amb els hàbits del dia a dia, només interromputs pel virus de les vacances. Aquesta mena de parèntesi que ens hauria de permetre recuperar en poques setmanes el que la pressa no ens ha deixat fer durant la resta de l’any, quan estalviàvem per poder pagar aquests dies de menys de 24 hores que s’escolen entre els mesos de juny i agost per la majoria de nosaltres.
Nosaltres ja estem aquí altre cop- I sense plorar gaire-
Amb moltes ganes – tot s’ha de dir- d’encetar la cinquena temporada del “Ningú és perfecte” i de comptar amb tu per aquesta aventura 2007-2008, que entre altres coses ens deixarà uns nous cònsols- o no-i que arrossega notícies de crisi econòmica, de bus exprés, i d’impostos per pagar.
Ens farem companyia mentre els treballadors de a peu intentem superar amb èxit la costa del mes de setembre- entre llibres i material escolar-, mentre organismes inútils s’entesten en reclamar diners per continuar no fent res- i per molts anys-, mentre els nostres ambaixadors fan l’andorrà a l’estranger pensant-se que els altres són tontos i no els veuen el llautó, mentre la carretera s’entesta a trencar vides, mentre creuem els dits per tenir una bona temporada de bolets i una encara millor de neu. Mentre esperem sentències que no arriben, Mentre parlem d’igualtat de gènere a Rwanda i ens oblidem de la paritat nacional, mentre ens posem a règim per païr els excessos de l’estiu…i és que ja ens hem oblidat de les vacances però haurem de treballar fort aquest any per poder-nos-en pagar unes altres ben aviat.
I és que ningú és perfecte.
L’acudit és boníssim: tant l’original, com l’afegit dels mestres. I la reflexió, doncs, made in Noe, amb una serenor aparent però amb pessics a la consciència de fons.>>Celebro haver-te retrobat i sento no haver arribat a temps en èpoques de petits castells. Seguim en contacte!
Hi eres, no t’amoïnis 😉>Ben trobat!