El món és com és, o bé hem d’intentar que sigui com creiem que ha de ser?
I com ha de ser?
El que està clar és que no tots tenim la mateixa visió del que hauria de ser el món, el país, o fins i tot l’escala de veïns.
Bé, en línies generals sí. Tothom repeteix aquell mantra de pau, salut, prosperitat i amor per tothom.
El que canvia és el preu que estem disposats a pagar per aconseguir aquests objectius i el nom de qui finalment haurà de pagar el compte.
No sé on llegia l’altre dia que el secret per ser ric era sang, suor i llàgrimes, i que els que hi arribaven era perquè descobrien que aquestes suor, sang i llàgrimes no calia que fossin les seves.
Deia Eduardo Galeano, que la gent deixarà de morir de gana quan alguns deixin de morir de farts.
A Andorra ens passa el mateix. Que començarem a fer un país on viure, quan alguns deixin de xuclar-li la sang.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
