Cada vegada que veig un mort en portada em demano quin ha de ser el paper dels mitjans de comunicació davant els successos luctuosos. La morbositat, els detalls escabrosos, els noms i cognoms de les víctimes anònimes, els menors implicats, les fotografies de sang i fetge… Sembla que haguem perdut el sentit dels límits. D’on acaba la informació i comença la xafarderia insana. Potser perquè fa anys que vaig deixar de veure la televisió, la saturació d’infrainformació em dol més per manca de costum. Aquella barrera que cada dia es desplaça una mica més, gairebé sense adonar-nos-en, fins que t’adones que no cal. Que no calia fer mal a ningú de forma gratuïta per vendre uns diaris més, per repescar quatre oients, per enganxar quatre espectadors. Alguns professionals s’emparen de la culpa dient que el públic és qui ho demana. Però no m’ho crec. Quants voldríem veure la fotografia de la nostra família, dels nostres amics, morts, violentats en primera plana del diari o a l’informatiu? Quantes vegades haurien de repetir les imatges fins encendre’ns el senyal d’alarma? Entenc i respecto profundament el dret a la informació, però també la presumpció d’innocència, el dret a la intimitat i la protecció als menors. I massa sovint sento que aquests principis es vulneren amb titulars escatològics, necrofílics i balders. No necessito saber que una dona ha estat penetrada analment després de ser assassinada pel seu marit. No en primera plana. Imagina que fos la teva mare. És clar, que tal com van les coses, algun vendria l’exclusiva de com es van conèixer els seus pares.
