La nostra és una societat que en el decurs dels darrers anys ha passat de guiar-se per l’interès del conjunt, a prioritzar l’individu per sobre del grup.
Indubtablement això ha suposat avenços que repercuteixen en la felicitat individual. Un matrimoni infeliç ja no és una condemna, no estem obligats a perpetuar l’ofici del pare i som amos- dins d’un ordre- del nostre destí.
També, però, ha comportat incerteses, que abans quedaven clarament definides– ens agradés més o menys- en el paper que ens tocava fer a la vida: com a filla, com a mare, com a dona.
Pel camí, tanmateix, s’han perdut llençols més grans que els dels usos i costums.
Infants desfermats o alienats rere una pantalla als restaurants davant la indiferència dels progenitors; peus sobre els seients dels autobusos, música eixordadora pel carrer, absència de les fórmules més bàsiques d’educació, respostes desmenjades sense mirar a la cara de l’interlocutor -per no parlar de les converses en veu alta enmig d’un funeral- com si això d’anar a missa fos obligatori i no es coneguessin les mínimes mostres de respecte.
Potser sí que es desconeixen. Potser és que ens mirem tan de prop el melic que oblidem que no estem sols, malgrat ser éssers socials.
La qüestió és fer entendre que les coses s’han de cuidar perquè també són nostres, en comptes de comportar-nos com si el fet de ser de tots- i de ningú- ens legitimés a espatllar-ho.
Al final és tan simple com saber estar: Vestir-se com toca segons el context per respecte a l’altre; menjar correctament per no incomodar els comensals; tractar als altres com ens agrada ser tractats.