2273d rouredaEl paisatge és el mateix per a tots. O gairebé.

En obrir la finestra de casa, alguns hi veuen totxos, altres, més afortunats, hi troben muntanyes. I si vius prou allunyat del centre urbà, fins i tot pots sentir cantar un ocell o comprovar com es van esgrogueint les fulles dels arbres.

Altres, amb la mateixa finestra però distinta mirada, enlairen els ulls als cims i deixen de veure muntanyes per reconèixer els contorns alats de Can Ramonet o del Bony de les Neres. Ressegueixen el pas del Valira i les fileres de pollancres que bressolen la riba. Passegen per la Roureda de Santa Coloma, trepitjant aglans i fulles seques, i escoltant el vol espantadís d’un pardal o el cant rogallós de la garsa.

És la diferència entre mirar i veure. de conèixer o no, el país que trepitges. Quants de nosaltres encara som capaços de reconèixer pel seu nom les muntanyes que ens envolten? Distingir una savina d’un avet jove, un roure d’una alzina?

Donem tanta importància a saber les capitals del món- per oblidar-les després- intentem dibuixar mapes plens de serralades, rius i oceans amb noms exòtics, i no som capaços de situar-nos a casa nostra.

Potser si sabéssim com es diuen aquestes immenses masses de roca que ens envolten deixarien de semblar opressives.