El paisatge és el mateix per a tots. O gairebé.
En obrir la finestra de casa, alguns hi veuen totxos, altres, més afortunats, hi troben muntanyes. I si vius prou allunyat del centre urbà, fins i tot pots sentir cantar un ocell o comprovar com es van esgrogueint les fulles dels arbres.
Altres, amb la mateixa finestra però distinta mirada, enlairen els ulls als cims i deixen de veure muntanyes per reconèixer els contorns alats de Can Ramonet o del Bony de les Neres. Ressegueixen el pas del Valira i les fileres de pollancres que bressolen la riba. Passegen per la Roureda de Santa Coloma, trepitjant aglans i fulles seques, i escoltant el vol espantadís d’un pardal o el cant rogallós de la garsa.
És la diferència entre mirar i veure. de conèixer o no, el país que trepitges. Quants de nosaltres encara som capaços de reconèixer pel seu nom les muntanyes que ens envolten? Distingir una savina d’un avet jove, un roure d’una alzina?
Donem tanta importància a saber les capitals del món- per oblidar-les després- intentem dibuixar mapes plens de serralades, rius i oceans amb noms exòtics, i no som capaços de situar-nos a casa nostra.
Potser si sabéssim com es diuen aquestes immenses masses de roca que ens envolten deixarien de semblar opressives.
Tens tota la raó. Tenim un entorn paradisiac a un pas de casa i moltes vegades no el sabem apreciar. Els estanys de Juclar o Siscaró, entre els mes de 200 llacs que te Andorra, son els meus preferits. Però no cal molt de temps o dedicació, ni ser expert en muntanya. El cami del rec que passa per sobre del Mcauto o el mirador d'Engolasters també son llocs molt accessibles i que et donen una altra perspetiva del paisatge i de la vida.
Tens tota la raó. No cal anar gaire lluny per trobar la meravella.
Ahir vaig conèxier un noi que acaba d'arribar a Andorra i em va fer veure la meravella d'una posta de sol des de la Plaça del Poble. A vegades no veiem el que tenim davant el nas.
Coma País tenim algun que altre defecte (com a tot arreu). Però sincerament som uns afortunats. Lo fort es que poca gent ho accepta, no ho entenc. Sincerament sortir de casa i com a molt en 5 minuts pots estar desconnectat de tot el “follón” del centre. Es un privilegi… I no en tinc cap dubte
Isidre, Vivim tant tancats en el forat que massa sovint ho oblidem. tens raó.