Ahir vam enterrar la Rosa. Enmig d’un aire gèlid, i una església plena a vessar de gent. Plena a vessar d’amics i enemics. No per previsible deixava de ser estrany, i un punt cínic.
Polítics de tots colors, persones anònimes a qui havia ajudat, de forma callada i discreta. La Rosa ja les tenia aquestes coses. Dura i tendra. Generosa i de vegades implacable amb l’adversari. Va aprendre ràpid a protegir-se, de vegades quan no calia, i tot.
No crec que hi hagués gaires persones amb qui no s’hagués discutit alguna vegada. La política, ja se sap. La vida… també. I això que no calia rascar gaire per trobar la Roseta petita en el seu somriure, sota una determinació que la va empènyer a fer carrera política com cap altra dona no ha fet mai fins ara al país. I no parlo d’encadenar càrrecs, parlo de poder prendre – i assumir- les decisions per ella mateixa, encertades i errades.
I ella era apassionada, i estratega. Tot i que sempre va estar dotada per les distàncies curtes, i va ser una de les cònsols més estimades per la gent del carrer i per molts dels col·lectius que va ajudar a créixer, com els fallaires d’Andorra la Vella.
Com tots els polítics que han anat assumint càrrecs de responsabilitat havia anat sumant també fílies i fòbies, dins i fora dels partits. Algunes per temes ideològics, d’altres, per lleialtats complexes de gestionar i derives ideològiques que costen d’entendre des de la perspectiva del temps.
Al final, sempre arriba al final. Ahir no vaig poder evitar veure por, remordiment, alleugeriment i un cert cinisme en alguns dels seus adversaris. També tristesa, i un cert sentiment d’impotència i injustícia entre els que la van estimar.
Avui, amb un record per a la família i els amics, encetem el ningú és perfecte.