Recordo quan era habitual estrenar vestit el diumenge de rams.
Fet i fet, el més habitual era que aquell conjunt pasqual servís per a tots els esdeveniments formals de l’estiu, que el vestit d’esquí arribés a peus de l’arbre de Nadal i que la roba escolar – amb el xandall de l’escola i les bambes noves que havien de substituir les trinxades de l’estiu- fessin part del paquet de la rentrée.
Roba que ja es buscava de confecció generosa, per si calia allargar la vora, i d’una certa qualitat, perquè havia de durar. Sobretot quan hi havia germans petits.
Avui els canvis d’armari ens deixen cada temporada bosses i bosses de roba nova que sembla vella, que va a la deixalleria i que sovint -amb prou feines- ens hem posat dues vegades. Cada cop que falta alguna cosa passem per les franquícies per reposar jerseis que a la segona rentada estan plens de boletes i pantalons que han perdut el llustre.
Les temporada d’estiu i d’hivern -com les estacions- ja no són el que eren. Ara, les novetats arriben cada setmana, les ofertes es multipliquen, i allà on s’apilonen les gangues es confonen les rampoines amb estampats que puden a temporades anteriors.
Les peces bones avui les trobem – aquells que les saben trobar i tenen temps de buscar- a les fires de brocanters i roba usada de qualitat, vintage- en diuen.
I és aleshores, quan recuperes un vell vestit de la mare, i el compares amb la darrera compra espontània que descobreixes què és el cotó o la seda de qualitat, el que és una vora ben feta o un tall professional.
Mentrestant, anem acumulant residus fins que ens explotin les costures del sistema.