Els telèfons mòbils són un gran invent.

A molts de nosaltres ens han tret de més d’un tràngol en algun moment: una avaria a la nit a la carretera, un encàrrec important,…els exemples de la seva utilitat són molts.

De fet, estan tan presents en la nostra vida que es fa difícil recordar com ens ho fèiem sense ells abans que arribessin. Tant, que molts nens si avui els dius que quan tenies la seva edat no existien ni els portàtils, ni els mòbils, ni les consoles, ni el correu electrònic, es pensen que els enredes.

A Andorra ja n’hi ha, més d’un per cada habitant, tants com cotxes, i el nombre creix, cada cop més lleugers, més musicals i amb més prestacions.

Qui més qui menys tothom té el seu mòbil, per fer-lo sonar quan no toca a les sales dels concerts, als teatres, als hospitals i fins i tot als funerals, i és que al marge de la seva utilitat, indiscutible, el mal ús i l’abús el fan també un aparell molt impertinent.

Musiquetes espantoses, per polifòniques que siguin, colors llampants i unes bateries que acostumen a deixar-te penjat quan més els necessites, són algunes de les seves especificitats.

Els mòbils tenen a més, la capacitat de fer el que Franco no va aconseguir a l’estat espanyol, com és destrossar l’idioma.

Només cal veure l’ortografia dels missatges SMS, que per desesperació d’alguns mestres de secundària ha arrelat també en els fulls d’exàmens de molts dels seus alumnes.

Al menys, en aquest sentit, la qüestió és més democràtica i es que destrossa per igual tots els idiomes, sigui el català, el castellà, o l’anglès i el francès.

Recordeu els primers telèfons mòbils? Grans capses de sabates negres més propers als dos pots buits de iogurt lligats d’un fil que de l’alta tecnologia.

Avui, els mòbils són tota una altra cosa, pots escoltar la ràdio, jugar a videojocs, enviar correus electrònics, fer fotografies, enregistrar fragments de vídeo i àudio, si fins i tot permeten parlar per telèfon…però la sensació de veure gent parlant sola pel carrer és la mateixa i multiplicada.

A molts, ens amoïna més oblidar-nos el mòbil que les claus de casa, i a vegades intento recordar com era la vida sense estar sempre localitzable, i no puc evitar una certa sensació d’angoixa.

Potser el problema radica en que encara no hem descobert una de les funcions bàsiques i més saludables dels telèfons mòbils, com és la de prèmer, ni que sigui de tant en tant, el botonet de desconnexió.

Costa fer el pas, però un cop fet, la veritat és que un respira més tranquil i deixa de fer aquell ridícul gest que fem moltes dones d’aixecar la bossa de mà fins l’oïda per saber si sona, un gest que mai hagués pensat que faria.

Ànims, que malgrat el que alguns ens vulguin fer creure, ningú és perfecte.