Ja tenim candidatures tancades a totes les parròquies amb corredisses més grans o més petites, però sempre amb aquell punt d’ai al cor que comporta la revisió de les signatures i la confecció d’un programa que ha de plaure –com a mínim– els que s’hi presenten. En aquest inici de campanya electoral he après un munt de coses. Que els amics són un concepte de difícil aplicació en la vida política. Que els pactes estan per fer-se, desfer-se i distorsionar-se fins al paroxisme. Que per molt que la gent canviï de partit, de jaqueta i de referents, els partits dels inicis –quan tot estava per fer– continuen sent els referents en cas de necessitat. En aquesta setmana he après altre cop que aquí ningú no perd mai. Com la figura de la matrimoniera s’ha multiplicat a banda a banda del país: “A veure si tu em trobes algú afí amb aquests o amb aquests altres, si pot ser una dona i que no li importi anar en un lloc no elegible a dos dies de tancar llistes.” El mercadeig de candidats és fred com només ho pot ser un mercat d’abastiments: busco bona peça per al teler, conegut a la parròquia, amb antecedents de ser dòcil i si pot ser jove i professional. Això si més no, fins ara. La desbandada d’aquest any ha fet que deixant de costat algunes excepcions que ja tenien més o menys definit el dibuix del que volien fer i amb qui comptaven per fer-ho, la resta ha estat una olla de cols. Per primera vegada, a més, pinten bastos per a aquells que vulguin repetir mandat. Olla barrejada, electors fastiguejats i molt desconcert en veure quina mena de programes ens faran tots plegats. Rien ne va plus!
