D’entrada, molts ànims a aquells que s’hi ha abocat amb ganes i bona voluntat als comicis -al marge del resultat- i enhorabona a totes aquelles candidatures que hauran de gestionar la política parroquial els propers quatre anys.
Avui, moment de reflexions acurades i anàlisis postelectorals, és més trampós que mai pretendre deduir perquè una opció o una altra ha estat la vencedora i l’altra no. Com trobar les diferències als passatemps del diari quan has entrellucat la resposta.
Malgrat la ingenuïtat de voler creure que dominem els múltiples i diversos factors que determinen el sentit de vot en un o altre sentit, la realitat, sempre, s’entesta a oferir la seva pròpia diagnosi en fets consumats.
Alguns amb resultats esperats, previsibles. D’altres, desafiant la lògica i esquitxats de factors interns i externs que sovint van més enllà d’un bon programa o una bona posada en escena.
Continuo pensant que les campanyes electorals són una mica com els aniversaris infantils. Tediosos, irritants, extenuants…i inevitables, perquè encara no hem trobat una manera millor de fer-ho.
No sé fins a quin punt la cotilla d’una llei electoral que viu a remolc de l’era digital ens entorpeix per connectar amb la ciutadania. Potser no és la llei, potser és la inèrcia, no voler arriscar, no aprendre a explicar i explicar-nos fins que ens hi trobem de cap, com aquell estudiant que es desperta la nit abans de l’examen i descobreix amb horror que el més calent és a l’aigüera.
Potser, valdria la pena recordar als nous electes -i als aspirants del futur- que la propera campanya electoral comença avui.